Comunicació inclusiva a les entitats

Darrera actualització: 1 desembre 2017
Temps de lectura: 8 min.

Comparteix:

Cerca..
Filtra contingut
Tipus de contingut
Actualitat
Coneixement
Plantilles
Temàtiques

Plantejar-nos la comunicació de l’entitat implica pensar en tot allò que ens defineix i en la millor estratègia per donar-ho a conèixer. Però també té a veure amb elaborar una estratègia comunicativa que posi en valor a totes les persones que formen part de l’associació i a totes aquelles a les quals pugui arribar el nostre missatge. D’això se’n diu fer ús d’una comunicació inclusiva. En el següent article oferim algunes claus per comunicar-nos d’una manera més inclusiva. 

Per què cal comunicar de manera inclusiva?

El llenguatge és un element que transmet valors i que configura la nostra manera de pensar i la visió que tenim sobre el món. Ens ajuda a construir el propi pensament i a influir en el de les altres persones i reflecteix, interacciona i influeix emetent valors i reforçant certes idees.

Parlar de comunicació inclusiva és, per tant, parlar d’una comunicació que recull, fa visible i reconeix la realitat plural actual, entenent que les llengües estan vives i que aquestes evolucionen per a respondre a les necessitats que sorgeixen a la nostra comunitat, tenint en compte la manera com les persones volen ser anomenades i tractades.

Gènere

En la llengua catalana, com en moltes d’altres, s’ha assumit l’ús del genèric masculí com a equivalent a un genèric neutre, contribuint a la configuració mental d’imatges masculines que exclouen les dones. Expressant, reproduint i construint en el pensament una realitat on l’home heterosexual es troba al centre.

Quan parlem de llenguatge sexista ens referim a aquell que tendeix a excloure o a no fer visibles les dones i persones que no s’identifiquen com a homes o que adjudica rols a les persones depenent de la seva identitat de gènere i no de les seves capacitats o valors.

Cal fugir, per tant, del principi de l’economia del llenguatge i de la idea que el llenguatge és neutre perquè, fent-ne ús, estem obviant gran part de la població.

Un llenguatge inclusiu en perspectiva de gènere és aquell que fa visible de la mateixa manera a dones i homes, manifesta l’existència de tots els gèneres i permet anomenar i expressar plenament. Algunes propostes per promoure’l són: 

  • Ús dels genèrics i dels noms col·lectius: la tendència d’utilitzar el masculí com a forma genèrica oculta o minimitza la presència de persones que no s’identifiquen com a homes en determinats contextos. Però cal saber que existeixen noms genèrics que inclouen tots els gèneres.

L’ús de les formes genèriques s’ha de considerar com a primera opció per evitar el masculí com a genèric, perquè són el recurs que afavoreix més la llegibilitat. Per exemple, en comptes de dir “homes i dones” direm població, éssers humans, ciutadania o gent.

  • Ús de dobles formes: les dobles formes recullen el gènere masculí i el gènere femení. Es recomana, però, restringir-ne l’ús perquè poden fer la lectura més feixuga i binària. És adequat per als documents on es vol emfatitzar la referència a les dones.

S’ha de tenir en compte també que en els casos en què sigui necessària la presència d’un adjectiu o d’un article, aquest ha d’aparèixer en les dues formes. Tot i així, hem de saber que posar primer una forma o l’altra també implica certa jerarquització i és important alternar l’ordre d’aparició.

Distingim dos tipus de formes dobles: les senceres, que es poden coordinar amb una conjunció, i les abreujades, que se separen amb una barra. Aquestes darreres són útils només quan l’espai ens limiti i no es trobi un altre recurs millor (per exemple, a un qüestionari o al Twitter).

En un mateix document, triarem una d’aquestes opcions i mantindrem la coherència al llarg del text. Per exemple, direm “els i les treballadores” o “les i els treballadors” en comptes de “els treballadors”. O treballadors/es.

  • Ús de noms abstractes: es recomana fer servir substantius abstractes que evitin l’ús d’un dels dos gèneres. Per exemple, direm “es necessita personal amb titulació” en comptes de “es necessiten titulats”.
  • Frases i perífrasis: una altra manera d’evitar el genèric masculí és mitjançant l’ús d’expressions de més d’una paraula que podrien ser expressades amb una sola. Per exemple, direm “personal sanitari” en lloc de “infermeres”, “poble català” en comptes de “els catalans” o “personal docent” en lloc de “mestres”.
  • La utilització de pronoms indefinits: si no volem concretar el gènere perquè no sabem si la persona és home o dona, convé evitar l’ús de l’article. Hi ha altres recursos a l’abast, com els pronoms “algú”, “qualsevol”, “qui” o “tothom”.
  • Evitar paraules que canvien de significat segons s’apliquen a un home o a una dona. Per exemple, home públic i dona pública. Així mateix, hem de tenir en compte que els adjectius tampoc s’atribueixen de manera innocent:

Noia Noi
Persona activa Nerviosa Inquiet
Persona sensible Dolça Efeminat
Persona expressiva Grossera Segur
Persona curiosa Cotilla Intel·ligent

  • No utilitzar un tractament diferent per a homes i dones (senyor i senyoreta).
  • No fer servir el femení per menysprear o desqualificar (“això és cosa de dones”).
  • Evitar usar paraules amb connotacions positives que no tenen femení (cavallerositat) i d’altres amb connotacions negatives que no tenen masculí (harpia).

LGTBI+

El reconeixement progressiu dels drets i les llibertats de persones lesbianes, gais, bisexuals, pansexuals, transsexuals i intersexuals ha fet que a la nostra societat es redueixi la discriminació i es potenciï la igualtat de tracte en aquests col·lectius. Tot i així, encara perduren moltes actituds i comportaments hostils a les identitats i les orientacions sexuals no majoritàries.

Per tal de trencar amb les opressions físiques, emocionals i simbòliques que multipliquen els prejudicis d’una societat tradicionalment binària, cissexista i heteronormativa, i amb l’objectiu de fer visible la diversitat afectiva, sexual i de gènere, és important que tinguem en compte una sèrie de recomanacions:

  • En comptes de parlar d’homosexuals o de comunitat homosexual, és preferible parlar dels col·lectius concrets per no invisibilitzar la resta.
  • Quan parlem de persones trans, es recomana parlar d’homes i dones trans. I, per descomptat, dirigir-nos en funció del gènere amb el qual s’identifica el subjecte i no pas en funció del gènere assignat al néixer. I quan tractem amb elles, no hem de fer referència al seu “nom anterior” (també conegut com a deadname). 
  • De la mateixa manera, quan ens trobem a una reunió amb moltes persones desconegudes, hem de demanar que tothom es presenti amb l’article amb el qual vol ser nomenat.
  • En el contingut audiovisual, cal evitar la iconografia referent a expressions corporals i gestuals acompanyades de símbols que alimenten estereotips (manera de vestir, colors, to de veu). I no hem d’utilitzar iconografies biològiques que facin referència a un gènere determinat.
  • Evitar sempre expressions LGTBIfòbiques arrelades al llenguatge quotidià. Per exemple, l’expressió “mariconada”, “donar pel cul”, “efeminat”. Així com evitar els acudits que usin l’opció sexual com una via de burla o atac.
  • Per tal de guanyar presència, donarem veu a les persones LGBTI en els nostres missatges per garantir el tracte igualitari i vetllarem per una representació plural i diversa de les diferents persones LGTBI. També tractarem de positivar la representació de les persones LGBTI en totes les comunicacions amb una imatge integral.
  • Tenir clar des de l’entitat la diferència entre orientació afectivosexual (atracció afectiva i emocional) i identitat de gènere (sentiment de pertinença a un sexe), així com la resta de conceptes relacionats amb els col·lectius.

Persones amb discapacitat o diversitat funcional

Històricament, el llenguatge, per referir-se a les persones amb discapacitat, ha estat ple de connotacions pejoratives. Tot i així, les discussions sobre els conceptes que envolten al col·lectiu encara estan obertes i existeix pluralitat d’opinions entre les pròpies implicades.

Fins i tot, quan tractem de comunicar-nos de la manera més respectuosa possible, correm el risc de caure en alguns tics propis d’una societat capacitista: es tracta d’una realitat on totes les persones llegides socialment com a “capacitades” són les que construeixen la norma i on s’espera que les persones amb diversitats funcional no s’hi adaptin o hi quedin excloses. El pensament capacitista interpreta la diversitat funcional com un error i no pas com una conseqüència més de la diversitat humana.

Ens hem d’esforçar, per tant, en formular una comunicació centrada en el valor de la persona i amb la vocació de representar-la en totes les seves complexitats, no només des de la perspectiva d’allò que la fa diversa i plural. Algunes propostes són:

  • Sempre parlem de persones: hem d’evitar l’ús d’etiquetes genèriques i reflexionar fins a quin punt és necessari especificar el tipus de diversitat de la persona. El concepte “diversitat funcional” ja és prou específic per subratllar la característica o el valor que la fa diferent.
  • Evitar sensacionalismes i un llenguatge paternalista: hem d’intentar no atribuir vivències a aquestes persones que no corresponguin amb les seves experiències. Termes com impedit o impedida, víctima, afligit o afligida, no beneficien la normalització.
  • Evitar termes que menyspreïn la persona: paraules com minusvàlid o minusvàlida, boig o boja, anormal o deficient menystenen les capacitats de la persona.
  • Evitar eufemismes condescendents: termes com “psíquicament diferent”, persona “amb problemes físics” o “físicament limitat” són eufemismes que utilitzem per no ferir sensibilitats en les persones però que són condescendents.
  • Fugir de les comparacions entre persones amb diversitat funcional i persones amb capacitats “habituals”.
  • Garantir la representació: sovint són col·lectius de persones poc representades en la societat. No només cal que els fem visibles en moments concrets (com el dia Mundial de la Salut Mental, per exemple), sinó que tinguin presència de manera regular i natural en les nostres comunicacions. Cal donar-los espai sempre en les activitats, debats i accions.
  • Garantir l’accessibilitat: a l’hora de comunicar-nos directament amb aquestes persones, facilitarem l’accés a la informació i a l’intercanvi adaptant els continguts o diàlegs a les seves necessitats. Per exemple, fent més accessible la nostra web, proporcionant l’opció d’un interlocutor que es pugui comunicar per llengua de signes.

Pel que fa a la salut mental, cal saber que segons l’estudi “Desestigmatitzem la salut mental”, pel CNJC, “el 20% dels i les joves d’arreu del món pateix alguna mena d’afecció a la salut mental”. Tot i així, aquestes persones són sovint estigmatitzades i puc visibilitzades a través dels nostres espais comunicatius.

Què hem de tenir en compte a l’hora de dirigir-nos al col·lectiu? Més enllà del que ja hem comentat:

  • Evitar termes que designen trastorns mentals com a adjectius negatius o còmics, com esquizofrènic, paranoic, depressiu, quan ens referim a situacions o coses caòtiques, irracionals o extravagants.
  • No confondre els trastorns mentals amb discapacitats intel·lectuals.
  • Evitar expressions estigmatitzadores: psicòpata, boig o boja, trastornat o trastornada. En el seu lloc, parlarem de persones que viuen amb un problema de salut mental.
  •  Presentar la salut i la malaltia com dos aspectes naturals i substancials a la vida.

Persones migrades

Sovint, a les comunicacions que tracten temes vinculats a les migracions és recurrent trobar llenguatge exclusiu que generalitza els col·lectius i crea estereotips. El tracte “elles contra nosaltres”, la manca de visibilitat de la diversitat ètnica, les expressions deshumanitzades i els enfocaments centrats en el conflicte i l’hostilitat són freqüents i alimenten els discursos d’oci, dificultant així la integració. Algunes recomanacions:

  • Evitar la imprecisió: fer referència a grans quantitats de persones migrades o minories ètniques sense que ho fonamentem en cap dada. Les aparicions subjectives en els discursos alimenten la simplificació dels fets i donen lloc a informacions que sovint no corresponen a la realitat.
  • Evitar generalitzacions: aquestes creen una construcció social plena d’estereotips que acostumen a mostrar les persones migrades com un col·lectiu homogeni, eliminant les seves pròpies diversitats.
  • No caure en la utilització d’expressions deshumanitzades: fer ús de paraules com “allau o onada d’immigrants” reforça la idea que ens envaeixen.
  • Potenciar la construcció en primera persona: utilitzar el nom i cognom de la persona sense necessitat de definir-la en un grup cultural o ètnic.
  • No contraposar als col·lectius: evitar binarismes com “autòctons i immigrants” o “els d’aquí i els de fora”.
  • Normalitzar la diversitat cultural: fer-la visible a través de tots els materials que comuniquem des de la naturalitat. Això inclou també els tractaments gràfics i les fotografies, més enllà dels comunicats.
  • Precisió lèxica: hem d’evitar paraules o expressions inexactes o imprecises. Per exemple, no confondre els adjectius musulmà i islàmic (que fan referència a la religió de l’islam) amb àrab o marroquí (que designa un origen geogràfic).

Més enllà del llenguatge verbal

No només les paraules poden contribuir a una comunicació poc inclusiva.  Així mateix, evitarem l’ús d’imatges que puguin danyar la dignitat de les persones, per exemple transmeten estereotips sexistes i augmentant la cosificació. Així com, per descomptat, també cal evitar aquelles que siguin lgtbifòbiques, racistes, que puguin reproduir estigmes o que resultin ofensives per a les persones amb diversitat funcional.

Hem de tenir en compte que les imatges icòniques i les fotografies garanteixin paritat i diversitat quant al nombre d’homes i dones que apareixen, hem d’evitar l’ús d’imatges ofensives o estereotipades, hem d’evitar recórrer a tòpics i hem de representar a persones de procedències i característiques diverses.

Altres recursos d’interès

Si teniu dubtes o necessiteu un cop de mà, poseu-vos en contacte amb nosaltres o demaneu-nos un assessorament gratuït escrivint a info@crajbcn.cat, trucant al 93 265 52 17 o per Telegram o WhatsApp.

T'ha estat útil aquesta informació?

    POLÍTICA DE PRIVACITAT. De conformitat amb el que estableix el Reglament (UE) 2016/679, de 27 d’abril (GDPR), i la Llei Orgànica 3/2018, de 5 de desembre (LOPDGDD), t'informem de:

    El responsable de les dades facilitades lliurement és el Consell de la Joventut de Barcelona (NIF V08825804), amb seu a l’Espai Jove La Fontana, carrer Gran de Gràcia, 190-192, Barcelona, telèfon 93 265 4736 i correu electrònic cjb@cjb.cat. En nom de l'organització tractem la informació que ens facilites amb la finalitat d'oferir el servei sol·licitat. D’acord amb els convenis de gestió cívica dels diferents serveis entre el Consell de la Joventut de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona, aquests drets podran ser cedits total o parcialment a l’Ajuntament de Barcelona, amb el mateix objectiu d’activitat que regula el conveni de gestió. Les dades proporcionades es conservaran mentre es mantingui la relació o durant els anys necessaris per complir amb les obligacions legals. Les dades no se cediran a tercers excepte en els casos en què hi hagi una obligació legal.

    Així mateix, t’informem que pots exercir els drets d’accés, rectificació, portabilitat i supressió de les teves dades i els de limitació i oposició al seu tractament tot adreçant-te a carrer Gran de Gràcia, 190-192, 08012, Barcelona (Barcelona), escrivint al correu dades@cjb.cat o reclamant a aepd.es.

    Accepto la Política de privacitat.